Aplaudiments

[Opinió. Publicat el 2/9/2011. Web ací]

A la nostra llengua, l’aplaudiment també es diu ballmanetes (o mamballetes), una paraula que, segons Gabriel Bibiloni, procedeix probablement de la pràctica infantil de picar les mans acompanyant una cançó. Als patis de les escoles és freqüent veure les xiquetes fer ballmanetes amb coreografies complicades. Qui no ha escoltat allò del “chino, capuchino, mandarín, rin, rin”? (i no estic parlant ara d’Alejandro Font de Mora). Fins i tot a Mèxic, el paradís de l’etnografia, han estat acuradament enregistrades les cançonetes infantils amb ballmanetes pel corresponent institut antropològic. L’etnòloga britànica Elisabeth Grugeon considera aquestes pràctiques com veritables ritus iniciàtics de les xiquetes, atés el caràcter masclista de la institució escolar. També els nostres polítics semblen haver assolit la maduresa per la seua infatigable capacitat d’aplaudir. 

Així ha estat palés, una vegada més, en el recent canvi de President de la Generalitat. Els vídeos i les fotografies (vegeu la galeria de Levante-EMV) mostren, però, diversos estils de fer ballmanetes. Francisco Camps junta les mans orientant-les al cel, el que li dóna un posat propi del sant d’Assís, molt adient al seu patiment interior. Certament sembla un “palmero”, que en la nostra llengua vol dir el pelegrí a Terra Santa. Rita Barberà obri més els braços, la qual cosa proporciona energia al seu gest de picar les mans, però aplaudiex amb dificultat perquè du una gran bossa de marca penjada del braç. Si seguirem Freud, qui en la Psicopatologia de la vida quotidiana afirmava que tots els comportaments, fins i tot aquells més patològics, tenen un significat, hauríem de preguntar-nos pel sentit d’aquest manteniment de la bossa de marca al braç. La presidenta en funcions, Paula Sánchez de León, colpeja una mà sobre l’altra doblada pel canell, tot configurant un posat de docilitat o d’acceptació. El diputat Rafael Maluenda destaca del grup perquè és el que puja més les mans, com si volguera que el seu aplaudiment fóra vist per tothom. Cal recordar que ha estat a les Corts Valencianes les set legislatures i per tant ha aplaudit moltíssim a la Cambra (algun malpensat creurà que és al revés: hi és tant perquè fa ballmanetes de manera palesa). Rafael Blasco allarga l’aplaudiment fins quedar a soles, el que també pot tindre el seu significat ocult si considerem el seu currículum i el suport donat a l’ex-president.

Si vosté ha seguit les sessions del Congrés dels EUA sobre el debat del deute, haurà vist que allà els parlamentaris argumenten molt, però no aplaudeixen les intervencions. A les Corts, pel contrari, sempre estan fent ballmanetes. És com si Juan Cotino, tan preocupat per la decoració de la Cambra, haguera tingut l’ocurrència de posar un rétol lluminós que indicara, com als platós de televisió, el temps de batre les mans. Si aquell diu que és innocent, aplaudeixen; si l’altre diu que és culpable, doncs, també; i si el de més enllà no diu res fins que no parle l’altre, xe!, més aplaudiments. Si aquell diu que no se’n va, a fer ballmanetes compulsivament; i si se’n va, també, a picar les mans fins l’extenuació. No esperen sentir-los argumentar, només gaudesquen amb la seua conducta rumbera. Al costat del nostres polítics, els “palmeros” de Peret semblen una colla d’aficionats.