Crims d'odi

[ CV Semanal, Opinió, Contraportada, 19/09/2021 html ací]

Parlem de delictes d’odi, o crims d’odi segons la terminologia anglesa, però se n’hauria de fer servir una altra paraula, perquè aquestes vulneracions causades per la malvolença no només conculquen drets, com qualsevol altre delicte, sinó que neguen un principi bàsic de l’ordenament jurídic: la igualtat. La igualtat no és un dret, és un «valor indivisible i universal de la dignitat humana» (Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, preàmbul) o un «valor superior superior de l’ordenament jurídic» (Constitució Espanyola, art. 1), val a dir, la igualtat és un dels fonaments de qualsevol dels nostres drets. Per això és els delictes d’odi són més que delictes.

Més de dos segles després d’invocar la igualtat (i la fraternitat!) com a base de la societat moderna, l’odi, com un vell fantasma, encara recorre Europa. N’hi ha evidència estadística. Segons una enquesta de l’Agència Europea per als Drets Fonamentals, realitzada a més de 32.000 persones l’any 2019, el 9 % declarava haver patit violència física en els cinc anys anteriors a l’enquesta. Aquest percentatge, però, pujava al 22 % cas que la persona es declarara com a pertanyent a una minoria ètnica o al 19 % per a les persones que afirmaven no ser heterosexuals. També aquests grups declaraven haver sofert assetjament amb una proporció major que la població, concretament 14 i 16 punts respectivament per dalt de la mitjana general. Precisament es defineixen com «delictes d’odi» totes aquelles infraccions penals que apliquen violència a una persona perquè forme part o presente un biaix (real o suposat) relacionat amb la raça o l’ètnia, la llengua, la religió, el sexe o l’orientació sexual, l’edat, la diversitat intel·lectual o física o un altre factor semblant. Una altra enquesta de 2016 de la Unió Europea mostra que les víctimes més joves o amb menys nivell educatiu denuncien sensiblement menys aquest tipus de delictes, potser per desconfiança davant la policia i/o la judicatura. Per aquesta raó, l’Agència Europea per als Drets Fonamentals encoratja les institucions europees perquè asseguren l’accés universal a la justícia, oferisquen protecció i suport a les víctimes de delictes d’odi i investiguen i castiguen els delinqüents. En definitiva, proposa fer visibles els delictes d’odi, traure el fantasma a l’espai públic i combatre’l. La bona notícia és que la ciutadania incrementa paulatinament el seu nivell formatiu, el que se suposa que incrementarà el percentatge de denúncies. La notícia dolenta, que la policia i la judicatura, potser per raons sòlides, no desperten la confiança general (només el 9,4 % de la població considera que és poc o gens necessària una reforma de l’Administració de Justícia (Baròmetre CIS 3257, 2019).

Aquell que comet delictes d’odi, no només atempta contra la base mateixa de l’ordenament jurídic, sinó que ha de fer un ingent esforç per convéncer-se que l’altre és desigual, en definitiva inferior. No s’odia el que és diferent; s’odia per fer-lo diferent. Paradoxalment, un dels textos que fomentà històricament l’antisemitisme, ja incloïa la seua refutació definitiva. Recordeu el monòleg de Schylock a El mercader de Venècia de Shakespeare: «No és el jueu… alimentat amb el mateix menjar, ferit amb les mateixes armes, curat pels mateixos mitjans, escalfat i refredat pel mateix hivern i estiu…» Els individus que apallissaren el jove Samuel Luiz fins matar-lo mentre bramaven «maricón!», descobririen que aquell cos en la penombra, inerm i silent, era igual que ells. Aquesta és la veritat absoluta. El nostre cadàver, mut i pelat, evidencia la nostra igualtat: tots som descendents dels homínids que fa 3,7 milions d’anys deixaren marcades les seues petjades prop del volcà Ngorongoro a Àfrica i que l’atzar fossilitzà per donar-nos el vestigi més antic de la nostra germanor. Una igualtat que no canvia la tonalitat que la melanina dona a l’epidermis, de l’atzarosa fisonomia o de les flexions de la parla.

El criminal d’odi destil·la seua aversió amb el foc de la por i l’alambí de les ficcions que legitimen la seua suposada superioritat: la raça, el gènere, la civilització, la pàtria, la religió, Déu. O millor encara: és la seua atracció envers aquestes ficcions abstractes la que addueix per justificar la repulsió que sent per l’altre, pel seu semblant concret. En definitiva, una mentida, com ja va escriure l’evangelista Joan: «Si un diu: Jo estime Déu, però odia el seu germà, és un mentider. En efecte, qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu». (I Jn 4, 20).

Quan els ignorants bramen per atiar les vostres pulsions irracionals i us intenten calmar la por amb paraules grandiloqüents per culpabilitzar suposats éssers inferiors, no cal argumentar. Com feia el filòsof Cràtil, només cal moure un dit i indicar un mort en la penombra, inerm i silent, per palesar que som iguals. Ja està tot dit.

Quatre dades sobre el preu de la llum

[Opinió, 26/08/2021, html ací]

El preu de la llum no és igual per a tots. Com passa amb altres necessitats bàsiques (la casa, l’alimentació), en el cas de l’electricitat, el gas i altres combustibles domèstics, la seua proporció en els pressuposts familiars és major a les llars més pobres i relativament menor en les més riques. Segons les últimes dades de l’INE, una llar amb ingressos mensuals nets inferiors a 500 euros ha de dedicar a llum i gas el 5,5 % del seu pressupost. Una llar amb ingressos superiors a 5.000 euros, només el 3,2 %.

Quan escric aquestes ratlles, la potència elèctrica instal·lada al nostre país és de 111,6 gigawatts (Gw). Però no cal activar tota aquesta potència. El rècord de potència màxima instantània d’hivern fou de 45,4 Gw i el d’estiu de 41,3 Gw. Aquest mes d’agost es preveu una potència màxima instantània de 35 Gw. Li recorde que en tenim instal·lats 111,6 Gw i el màxim que hem necessitat mai és de 45,4 Gw. Això vol dir, per exemple, que podríem tancar les centrals nuclears, que només representen 7,1 Gw.

Els tipus de potència instal·lada són, en ordre d’importància: eòlica (27,7 Gw), cicle combinat (26,2 Gw), hidràulica (17,1 Gw), solar (13,1 Gw) i nuclear (7,1 Gw). Només amb eòlica i solar ja superaríem el màxim previst de 35 Gw.

Però si donem una ullada a les fonts de l’electricitat que està produint-se mentre escric aquestes ratlles (ho pot consultar vostè en el web de Red Eléctrica Española), la qual cosa determinarà en definitiva el preu de la llum, resulta que l’ordre d’importància és ben distint: nuclear (26,1%), cicle combinat (18,3 %), solar (12,6 %), eòlica (11,6 %) i cogeneració (7,1 %).

És aquesta combinació la més barata? Té èxit la mà invisible d’Adam Smith en guiar les decisions del mercat? Què hi ha darrere d’aquesta mà?

Encara que podríem prescindir de la nuclear i dels riscos associats, tots sabem que unes instal·lacions velles, però amortitzades, representen un bon benefici. El convide a consultar el web institucional d’Iberdrola, apartat ‘accionistes significatius’. En el primer lloc trobem Qatar Investment Autorithy, val a dir, l’Estat de Catar, un país riquíssim per les seues reserves de petroli i gas natural. En tercer lloc, Norges Bank, el banc nacional de Noruega, país les riqueses del qual deriven del petroli. Ves per on, els accionistes significatius tenen interessos en hidrocarburs. Heus ací una explicació de la diferència entre el tipus de la potència instal·lada. Què diria Smith del fet que, segons el Banc d’Espanya, ha pujat la llum perquè puja el gas, si resulta que els principals accionistes de l’empresa elèctrica són els productors de gas?

Per cert, el fons sobirà de Catar (Qatar Investment Autorithy), que gestiona els beneficis dels negocis catarís, és el propietari del Paris Saint-Germaine Football Club, el PSG que el dia 7 d’agost va anunciar el fitxatge de Lionel Messi. L’endemà, l’astre del futbol plorava emocionat. Quan li arribe el rebut de la llum recorde que vostè, en definitiva, paga el sou de Messi. Potser també solta alguna llagrimeta.

Baixar impostos és car

 [Opinió, 05/08/2021, html ací]

L’article del diputat del PSPV José Muñoz ‘Desmuntant les mentires fiscals del PP’ (Levante-EMV, 30/7/2021) critica les fal·làcies sobre tipus fiscals més favorables a la Comunitat de Madrid, on, a més, les rendes superiors serien les beneficiades (en contra de la progressivitat fiscal preceptiva); explica també com, malgrat l’infrafinançament, la nostra Comunitat fa un considerable esforç per garantir els serveis bàsics. Servisquen aquestes ratlles com a complement del seu argument.

Un partit que inscriu en la seua bandera el lema de la rebaixa fiscal (i el PP no n’és l’únic) suscita en el seu electorat potencial la imatge d’un increment de les rendes privades. És en aquest punt, el de la major disponibilitat de diners, on cal ampliar la crítica de Muñoz i on la comparació entre la Comunitat de Madrid i la Valenciana esdevé aclaridora. Anem doncs amb els diners disponibles.

L’Enquesta de Pressuposts Familiars de l’INE ens informa que un ciutadà de la Comunitat de Madrid té una capacitat de despesa per persona un 22,4 % superior a la de la ciutadania valenciana. Però la seua despesa en sanitat i educació és un 30,9 % superior a la nostra (més de vuit punts!). Naturalment això té a veure amb la major privatització d’aquests serveis a la comunitat madrilenya i a una menor inversió pública. Segons els darrers pressuposts, la Comunitat de Madrid inverteix 1.987,8 euros per persona en sanitat i educació; la valenciana, 2.743,5 (un 38,0 % més). Correlativament, un ciutadà de la nostra Comunitat inverteix 598,8 euros en aquests serveis, mentre que el de Madrid té una despesa de 784,4 (un 30,9 % superior).

Amb aquestes dades davant és quan hem de revisar el significat latent de la propaganda sobre la rebaixa fiscal. Si vosté paga menys impostos, disposarà de més diners, però haurà de pagar més pels serveis bàsics perquè es retrau la inversió pública (com acredita l’exemple madrileny): més en termes absoluts, més en termes relatius i més respecte de la capacitat de despesa per persona. Altrament dit: disposarà de més diners, sí, però n’haurà de pagar ‘molt més’ per la sanitat o l’educació.

Davant d’aquesta evidència, encara es podria replicar amb aquell argument d’Aznar: «No puede ir a más de tanta velocidad, no puede comer hamburguesas de tanto y además se le prohíbe beber vino; déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad». Val a dir: baixe’m els impostos, que ja decidiré jo on gaste els diners, encara que n’hagen de ser més. La neciesa i insolidaritat d’aquest argument és encara més patent si atenem als exemples analitzats: les universitat públiques dominen els nostres rànquings de qualitat o la sanitat pública se sobreposa al seu estrés i realitza una vacunació inèdita i exemplar. Però el fons de l’assumpte està precisament en la destinació d’aquell excedent de rendes: vosté disposararia de més diners a fi que els gaste en empreses privades. I és aleshores quan podem llegir el que la bandera de la rebaixa d’impostos té escrit per l’altra banda: vosté haurà de gastar més perquè alguns en guanyen molt més.

Salvem el porró valencià!

 [Tafaneries valencianes, 19/07/2021, html ací]

 

Al llibre «Regreso al Edén», obra del gran dibuixant valencià Paco Roca, es reconstrueix una fotografia en la platja de Natzaret el 1946 d’una família al voltant d’una taula parada, on trobem un porró valencià. El d’ací és un cos més bé cilíndric i no tant cònic, com altres varietats de porró de terres septentrionals. El llibre «El porró» (1938), de l’estudiós dels costums catalans Joan Amades, que accepta la variant valenciana, explica amb detall els precedents del porró, que es remunten a beure de banyes o amb els recipients de vidre o ceràmica de l’època romana. Fins i tot, per la seua forma, el porró estaria emparentat amb els xiulets amb aigua que imiten el sons dels ocells i que són freqüents en la nostra escuradeta. Com a recipient per a beure, apareix en «L’Espill» (1460) de Jaume Roig, un llarg poema amb versos de quatre síl·labes: «En hun porró / aygua beureu». Amades també explica les nombroses varietats del seu nom. A terres valencianes, també pren el nom de «barral», i potser tinga raó el meu col·lega Guillem Calaforra en reivindicar aquest mot com més nostrat. Pel nostre gust pels diminutius, també és anomenat «barralet». Com a recipient de vi, «barral» apareix ja en el Tirant lo Blanch. I, fins i tot, el seu ús onomàstic, bé com a nom o bé com a cognom, és molt més antic (hi teniu el cas de l’editor Carlos Barral).

Però aquest «barral» o aquest «porró», que trobem en el nostre Segle d’Or, el més probable és que no tinguera la forma i la matèria actual. El porró o barral, de vidre i amb forma bulbosa (per això hi ha qui pensa que porró deriva d’all porro, «allium porrum»), sorgeix al segle XVII, quan els artesans també parlaven de «tasses brocalls». Segons l’estudiós i col·leccionista Josep Maria Rovira i Valls, potser sorgiren en algun forn de vidre de Mataró o del Pla d’en Llull a Barcelona. També n’hi ha registres a Vallbona. Per això, el diccionari del valencià de J. Martí Gadea (1891) enregistra el sinònim «ampolla catalana» a Bocairent i Altea, o simplement «la catalana» a Pego. Amades arreplega el mot «beire» emprat a Benidorm (el DNV no el recull). En alguns llocs, com ara l’Alcora o Onda, «porró» es diu del bací o orinal. D’on sorgeix el suposat calc del castellà: orinar (Alcover) o pixar (DNV) fora del porró (mossén Alcover n’era més fi). Des de Catalunya el porró es va estendre fins la Savoia francesa al nord, el ducat venecià a llevant o Cartagena al sud. La definició de la RAE: «Redoma de vidrio muy usada en algunas provincias españolas (sic) para beber vino a chorro por el largo pitón que tiene en la panza», no deixa de presentar el porró com propi d’«algunes províncies espanyoles». Segons Coromines, l’etimologia del mot «porró» potser derive del mossàrab «purrûn» que passaria a la nostra llengua, però també al granadí «porrón», que es registra a Guadix i al nord d’Extremadura. Fins i tot, portat per andalusos o extremenys, arribà a Argentina. De fet, apareix en l’obra «Martín Fierro». El nom de Porrones a Agullent o la font de Borrunes a Bunyol, també hi derivarien.

Amades considera que el porró sempre és de vidre bufat, encara que potser ja es puguen fabricar a motlle. Com hem dit, a terres valencianes adoptà més bé la forma cilíndrica, que, per un simple càlcul geomètric, triplica la capacitat de la forma cònica. Si bé, en el cas del porró valencià, el bec o gallet n’és més reduït. També es característic del porró o barral la corona o barret, que presenta la part superior de l’ampolla. Si bé tancar-la amb un tap de plàstic és un detall estèticament molt coent.

El porró o barral serveix per a beure «a gallet» (o «galet») o «del dorc» (al valencià, millor «de la dorca»). L’Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria de determinar si es beu «a gallet» (Amades) o «al gallet» (DNV), expressió curiosa que té a veure amb llançar el raig de líquid en direcció a l’úvula, campaneta o gargamelló, també anomenada «gallet», però que també rememora la posició del gall en cantar o del gall jove (gallet). A finals del segle XIX i primeries del segle XX, es publicà a València una revista setmanal anomenada «La Barraca», que tenia com a significatiu subtítol «Semanari radical pera la chent de barral», expressió que també trobem a Escalante, junt a altres que potser foren equivalents: gent de brusa i espardenyes, gent de tartaneta.

El porró apareix en les expressions artístiques. José Benlliure i Picasso el van representar en diverses obres. Ara, l’Hermitage de Sant Petesburg penja un quadre de l’artista malagueny titulat precisament «El porró» (1906). I també va deixar-nos un dibuix , datat la vespra de Sant Joan de 1957, d’un porró en una taula parada a voramar, precisament com el tema del llibre de Paco Roca.

És millor beure el vi en porró? El vi és molt més que una beguda. Hi ha tota una construcció social al darrere, com bé analitza el meu col·lega Benno Herzog en el seu magnífic llibre «Vino y sociedad. Una invitación a la sociología del placer» (Institució Alfons el Magnànim, 2020). Per això, la manera de presentar o consumir el vi no està al marge d’altres elements de l’estructura social. I ell ho sap bé perquè ha nascut en Renània, on fan servir encara una copa de vi «römer» (val a dir, romana), de peu de vidre verd, que té més de dos mil anys d’antigüitat. Però si ens preguntem si guanya el vi en beure’l al gallet amb un porró o barral, potser la resposta hauria de ser afirmativa. No només perquè el recipient ja és pot considerar un decantador, que permet al vi «respirar», sinó també perquè, com diu Amades, d’aquesta manera hi ha més satisfacció, el que s’hauria arreplegat en algunes dites populars: «Qui beu amb porró, no beu tant i beu millor», «Vi begut amb porró, poc i millor», «Beure amb porró no fa borratxó», «Qui amb porró beu son vi, bebedor fi». At last but not least, beure amb porró rememora altres activitats ben plaents. En l’«Antropologia en sentit pragmàtic» d’Immanuel Kant, el filòsof de Königsberg defensava que no podiem gaudir de dos plaers al mateix temps, per la limitació de la raó humana en copsar els fenòmens. Recorde que el meu mestre, el catedràtic Fernando Montero, adduïa contra el filòsof prussià que un bon àpat amb una música suau de fons no semblava una limitació del plaer, sinó tot el contrari. En el cas de l’ús del porró, es desencadenen altres ressonàncies plaents. El gran director Bigas Luna en tractà en la seua pel·lícula «La teta i la lluna» (1994), on es barrejava una mamella generosa d’Estrellita (Mathilda May) amb el porró en les fantasies del xiquet Tete (Biel Duran). Però no és aquesta l’única associació eròtica que podem fer, com deduirà fàcilment el lector o la lectora. De fet, Sanchis Guarner anomenà «piu» al bec del porró («piu» o «bec», l’AVL hauria d’introduir aquestes accepcions). Per finalitzar, invocarem a Sant Rorró, amb Al Tall, i cantarem: «Que vinga el déu Baco, que ens porte un porró, i que ens allumene, en esta ocasió». I està bé parlar de sants o déus perquè, recordeu, qui veu amb porró, mira al cel.

 

L’educació viscuda

[Opinió, 25/6/2021 html ací]

L’atzar ha volgut que el mateix dia que es presentava el llibre de la mestra Pilar Tormo -titulat ‘Històries que he viscut’- l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València publicara gratuïtament en internet dos obres sobre la visita que el pedagog brasiler Paulo Freire va fer a València el 1995, preparats pel professor José Beltrán. Són les dues cares del Janus educatiu: la formació a l’escola i a la societat. L’estada de Freire fou promoguda pels centres de Formació de Persones Adultes i tingué el suport del conseller socialista Joan Romero. Freire fou una de les figures cabdals de l’educació del segle XX, sense dubte la més important d’Amèrica Llatina. Morí en 1997, però la seua comprensió de l’educació com a pràctica de llibertat resulta encara tant radical que el filofeixista Bolsonaro es comprometé a eradicar-la de les universitats brasileres.

Les històries que narra Pilar Tormo en el seu llibre sorgeixen de la mateixa matriu que la pedagogia de Freire, però avancen amb un qüestionament permanent i amb un ferri desig d’aprendre. Ella és una dona socràtica, de la nissaga de Maria Montessori, la valenciana Maria Carbonell o Rosa Sensat. Bé podria subscriure el ‘dictum’ de Freire: «Ningú educa ningú, ningú s’educa a si mateix, les persones s’eduquen unes amb les altres, mediatitzades pel món». O, com diria Pilar Tormo, unides per experiències viscudes.

Freire impartí a València una conferència titulada ‘La importància estratègica de l’educació de persones adultes’. Els últims documents de la Unió Europea li donen la raó: estableixen objectius per a l’aprenentatge permanent per a l’any 2025 i 2030. Els objectius anteriors (2010-2020) foren incomplits pel nostre país, molt lluny de la mitjana europea. Recordem que un 46,2 % de la població valenciana en edat laboral no té finalitzada l’educació secundària, val a dir: té conculcat el seu dret a l’educació que inclou l’educació obligatòria. I això sense parlar del dret a l’accés a la formació professional i permanent, proclamat en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2007).

Per això mateix sorprén que al mateix temps que Pilar Tormo presentà el seu magnífic llibre i es van fer públiques les obres sobre Freire, la Conselleria d’Educació decidira reubicar l’Escola de Persones Adultes Vicent Ventura molt lluny de on havia estat desenvolupant la seua missió més de 25 anys. Construir una escola, arrelar-la a un entorn, és una tasca d’anys, el fruit d’un compromís ferm d’un grup de docents, com bé mostra el llibre de Pilar Tormo, paradigmàticament amb el cas de l’Escola Orba a Alfafar. Desarrelar-la és tan fàcil com que un director general signe una resolució. El llibre de Pilar Tormo i els de Freire, imprescindibles.

Víctimes de la covid

[Opinió, 28/03/2021 html ací]

És senzill. A casa nostra, per cada 15 punts d’incidència acumulada a 14 dies mor una persona. Si la consellera de Sanitat informa en una roda de premsa que tenim una incidència de, posem per cas, 150 casos, això vol dir que en moriran 10 persones. Aquesta és la conclusió estadística d’un any de pandèmia. La població s’ha acostumat a seguir la incidència acumulada com un indicador del control o el descontrol de la pandèmia, però no percep les regularitats estadístiques que estableix la letalitat del virus, com un metrònom implacable. Recorde: 15 punts, una persona morta.

Es deu a Simon Wiesenthal, parlant de l’Holocaust, la frase que sis milions de morts són un, més un, més un… Les grans xifres ens atordeixen la compasió. En escriure aquestes ratlles s’han comptabilitzat al món dos milions set-centes mil víctimes de la Covid. Dos milions de cors que deixaren de bategar. Dues milions de boques que donaren el seu darrer alé. Per això, potser, la representació de la incidència acumulada resulta tranquil·litzadora. És un indicador que puja o baixa, que aparentment no parla de mort, sinó de persones infectades, i ja se sap que hi poden haver casos lleus, fins i tot d’assimptomàtics. Doncs no. El metrònom de la letalitat no es deté. I sota aquests indicadors amb aparença d’asèpsia estadística hi ha la comptabilitat dels morts, dels cors que deixen de bategar. Recorde: 15 punts, una persona morta a casa nostra, i una més, i una altra…

La xifra canvia segons comunitats autònomes. A la de Madrid és encara pitjor: 9. Cada 9 punts en incidència acumulada a 14 dies, una persona morta. Com un pèndol precís, com un rellotge d’arena que no s’atura. Ahir, l’informe diari del ministeri de Sanitat afirmava que la incidència acumulada a 14 dies a la Comunitat de Madrid era de 225. Hi ha permissivitat amb l’hostaleria fins el punt que arriben hordes turístiques per gaudir de la relaxació i l’alcohol. Alguns fan negoci; altres ploraran els 25 morts que s’afegiran indefectiblement al passatge del barquer Caront. A Catalunya, la xifra és 8. Ahir la incidència acumulada a 14 dies era de 162. Vint persones moriran i tant els farà qui acabe formant coalició de govern a Catalunya.

Els responsables polítics autocomplaents amb la relaxació de les mesures em fan recordar el vers de Salvat-Papasseit: Escopiu a la closca pelada dels cretins!

L'imprevist

 [Opinió, 19/3/2021 html ací]

Vosté ja se sap els arguments per tancar les centrals nuclears. No els repetiré. Li propose reflexionar sobre altres dues coses. En el segon volum dels cinc que composen l’informe tècnic de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica sobre l’accident de Fukushima, aquest organisme depenent de Nacions Unides explica que fou provocat per una: «Insufficient consideration of beyond design basis accidents». En realitat les 1.254 pàgines de tecnicismes es podrien resumir en aquestes set paraules en anglés i algunes més en la nostra llengua: «Consideració insuficient d’accidents que estan més enllà de les bases de disseny» de les centrals nuclears. Què passà a Fukushima? Una cosa imprevista que ultrapassà el disseny que s’havia fet dels reactors atòmics. Però els éssers humans estem orgullosos de la nostra facultat de previsió. Hem sobreviscut com a espècie perquè guardàvem el gra als sitges o adobàvem la carn per a l’hivern.

La ciència ha vingut en ajuda de la nostra capacitat previsora. I de sobte, en el punt on la tecnologia i l’enginyeria prometien els majors prodigis, es desencadena la tragèdia per una imprevisió, perquè esdevingué allò que, segons les bases del disseny dels reactors, no podia ocórrer. Com podrem confiar de nou en aquells que erraren de manera tan clamorosa? Perquè l’assumpte de fons és en qui dipositem la nostra confiança. O no. Tal vegada no. La vida no ens permet moltes vegades decidir en qui confiem, sobretot quan la necessitat imposa la seua fèrria llei. Si cal que traslladem una persona greu a les urgències hospitalàries, no deixarem de fer-ho perquè l’ambulància no ens inspire una confiança plena. Si considerem que una cosa és necessària, no preguntarem de què ens hem de fiar. Potser som tan irracionals com aquell acudit de la pel·lícula ‘Annie Hall’. Un individu diu: «Doctor, el meu germà pensa que és una gallina». El metge li respon: «Bé, no és greu; han de mostrar-li que no ho és». I l’individu respon: «Sí, però necessitem els ous».

Doncs bé. Potser vosté tampoc no confie massa en la nostra vella central nuclear, ha llegit arguments que expliquen les deficiències o pot imaginar circumstàncies que ultrapassarien les «bases de disseny» i quines en serien les conseqüències; però potser es tranquil·litze pensant que, com l’individu de l’acudit, necessitem els ous, val a dir, l’electricitat que produeix. Doncs bé. Li plantege dues preguntes. El dilluns 17 de desembre de 2007, a les 18:53 h. d’una freda vesprada, es registrà el màxim històric de demanda elèctrica al nostre país: 45 GW (gigawatts). Sap vosté quina potència elèctrica en tenim instal·lada ara? A quina oferta podríem recórrer per satisfer una demanda així o superior? 50? 60? 80 GW? Les últimes dades són 110 GW. Pràcticament dues vegades i mitja el màxim històric de la demanda. Ho ha encertat?

I ara ve la segona pregunta: D’aquests 110 GW, quants n’aporta la central nuclear de Cofrents? 40? 20? 10 GW? No. N’aporta únicament 1 GW. És el que vosté ha respost? Això vol dir que si es desconnectara ara mateix, el parc elèctric espanyol encara disposaria de 109 GW. I si es fera això amb totes les nuclears, encara tindríem una potència instal·lada de 103 GW (recorde que la màxima demanda històrica ha sigut de 45 GW). Per tant, ningú pot adduir una suposada necessitat elèctrica per barrar el pas a l’argument de la confiança. Perquè allò imprevist, passa. I en tenim experiència de sobra. Veritat?