Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

 Opinió, 20/11/2025, html ací, pdf ací. jpg ací

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

Pel que fa a la immigració, els partits de Dreta estan unificant el seu programa. En una paraula: volen “estrangeritzar” les persones immigrades. Les presenten com a individus estranys a allò nostre, per la qual cosa no mereixen els beneficis d’estar entre nosaltres; cal posar-hi barreres, dona igual si són canoneres, concertines, fustigació, papers o exàmens culturals.

Els partits d’Esquerra observen preocupats que els seus arguments a favor de la presència de persones immigrades no són efectius, perquè es multiplica la gent que respon al CIS que la immigració és un problema (6,5 % baròmetre d’octubre 2015; 20,5 % baròmetre d’octubre de 2025). Els partits d’Esquerra afirmen que són un factor de la bona situació econòmica; però els repliquen que què passarà quan la situació empitjore. Afirmen que les persones migren per necessitat i som un país solidari; els repliquen que per què han de vindre precisament ací. Aleshores, l’Esquerra cau en la temptació de donar unes mans de pintura de Dretes al seu programa migratori. Què fer?

Observem la situació a escala local. Pensem en Benimuix. Aquest topònim és fictici i fou inventat pel pintor Antonio Fillol; com també ho fou Benifotrem, el poble de la pel·lícula i la sèrie dirigides per Toni Canet. Parlaré de Benimuix, encara que les dades van referides a un poble real, que no cal identificar.

Benimuix té ara poc més de 30.000 habitants. Les dades dels darrers cinc anys diuen que el creixement vegetatiu és negatiu (moren més persones que naixen); això és preocupant, perquè la taxa de dependència (població que no està en edat laboral respecte del total) està al voltant del 50%. O hi ha afluència migratòria o hi haurà més envelliment i dependència. Però tenim sort, perquè l’Institut Nacional d’Estadística preveu que la població valenciana creixerà, fonamentalment a causa del balanç migratori. Si projectem les estimacions de l’INE, sabem que l’any 2039 Benimuix tindrà un 13,3 % més d’habitants. Probablement seran més, si considerem la ubicació i l’estructura econòmica del poble o l’augment de conflictes en molts països. Certament, els dos fenòmens més importants que ha d’encarar la política de Benimuix als pròxims anys són les eventuals catàstrofes per l’escalfament global i l’augment demogràfic, amb la diferència que el segon no es percep tan clarament com una inundació sobtada. Què hi passarà amb l’habitatge, la sanitat o l’educació?

Benimuix té ara 14.000 habitatges residencials. En necessitarà 1.500 més. En l’última dècada, l’hospital de referència de Benimuix ha aconseguit encabir 40 llits més i s’acosta als 400. Però l’augment demogràfic exigirà, com a poc, uns 52 més, sense comptar-hi l’increment per als pacients crònics; en total, uns 100 llits de més, el que ja fa pensar en un hospital nou. A més, caldrà ampliar la xarxa de Centres d’Atenció Primària i d’altres instal·lacions sanitàries. En educació, Benimuix té ara unes 205 unitats educatives. L’any 2039, amb l’augment de població, Benimuix necessitarà una escola pública més (fins i tot més gran que la mitjana dels centres actuals), mig institut més i, si es mantinguera la distribució d’alumnat entre centres públics i privats, hi caldrà afegir mig centre educatiu privat més. Costa anys poder obrir una escola o un centre de salut nous. Els demanen les autoritats de Benimuix? Per ara no. Potser saben que el govern té l’excusa de la reconstrucció per la DANA... El temps passa.

Si no es fan aquestes construccions o no n’hi ha dotacions de personal i recursos materials, sabem el que esdevindrà: lloguers més cars, llistes d’espera més llargues, més barracons... I aleshores la població considerarà encara més la immigració com un problema i serà més favorable al programa de la Dreta i l’Extrema Dreta per “estrangeritzar” les persones immigrades. És més senzill culpar els nouvinguts. Però també augmentarà l’especulació amb l’habitatge i les empreses de sanitat o educació veuran créixer la seua demanda i els seus beneficis. De retruc, la idea –pròpia de l’Esquerra– dels serveis públics de qualitat com a factor d’igualtat quedarà erosionada en l’electorat de Benimuix. L’Esquerra de Benimuix ha de fer números i, quan parle d’immigració, les paraules han de ser: «habitatges», «hospital», «escoles». La xenofòbia de demà s’atura avui.

Carlos Terraza: l’art contra la mendicitat dels invidents

 [Tafaneries valencianes, 3/11/2025, html ací, pdf ací]

Carlos Terraza y Vesga (o de Vesga) mereixeria el reconeixement de València. Va nàixer a Mèrida l’any 1858, fill d’un llibreter que prompte es traslladà a Toledo. Cap al 1870, el xiquet patí una caiguda i va perdre la visió. Els pares, que tenien altres quatre fills, li procuraren mestres de braille i formació musical. Es conta que estant a València per a prendre banys de mar, el mestre Salvador Giner descobrí l’art del jovenet que tocava la bandúrria. Així que el progenitors decidiren adquirir una llibreria a València i fixar la seua adreça al carrer Isabel la Catòlica, núm. 3, perquè seria el millor per a Carlos. En aquella època no hi havia institucions que garantiren la formació de persones invidents (el «Colegio de Sordo-mudos y Ciegos» de València es fundà el 1886).

A València hi havia una certa tradició de cura de les persones sense visió. Sembla que en 1314 s’hi va fundar la Confraria dels Cecs Oracioners, que dirigia les pregàries en vetlatoris i altres reunions d’oració. Quinze anys després es fundà a Barcelona una Confraria de Cecs Trobadors, de caràcter semblant. Però qui donà una determinació més precisa d’allò que calia fer amb amb la diversitat funcional fou, sens dubte, el gran Lluís Vives. En el seu «Socors dels Pobres» proposà la competència municipal i la dedicació al treball de les persones auxiliades. Podem llegir: «I no consentiré que els cecs estiguen asseguts o passegen en l’ociositat: hi ha moltíssimes tasques en què poden exercitar-se. Uns són aptes per a les lletres: estudien, doncs en alguns d’ells veiem progressos d’educació gens menyspreables; altres per a la música: canten, toquen la lira o la flauta; facen d’altres girar torns o rodetes; tiren d’altres de les premses; moguen d’altres manxes a les forges; sabem que els cecs fan caixetes, cistelles, gàbies; les cegues filen i fan madeixes» (De subventione pauperum, cap. VII). Així ho va entendre la família de Carlos Terraza i el jove esdevingué un gran intèrpret de bandúrria.

Amb 16 anys, començà les gires amb el guitarrista Francisco Pascual Rocamora. La primera notícia de premsa que hem localitzat és de temps posterior: 1880. Només un any després, el març de 1881, Carlos i Francisco foren reconeguts amb l’atorgament de la Creu d’Isabel La Catòlica, amb distintiu de cavallers (Gaceta de Madrid de 13 de març). Anys després també fou reconegut amb l’Orde del Crist, concedida pel rei Don Lluís de Portugal. En 1885 actuaren a Barcelona, on foren presentats com a «celebrados concertistas». Al periòdic irreverent l’Esquella de Torratxa s’hi van publicar càlids elogis: «Rocamora ‘l segueix [a Terraza] y es digne d’ell, per lo bè que sap acompanyarlo ab la guitarra, fonentse en una sola armonia ‘ls dos instruments que arriban á confondre’s en un» (maig 1885).

Amb altres dos músics, Riera y Benlloch, fundaren la «Orquesta Blanco y Negro», que Terraza dirigí. Sempre amb gran èxit, actuà a Espanya, Itàlia i Portugal. A València, fins i tot, l’orquestra tingué actuacions permanents al Café Escocés, al carrer Pascual y Genís. En l’època eren freqüents les actuacions d’instruments de corda a cafés, com ara el Venecia, el Cayol o l’Eslava –on també actuà Terraza. El seu virtuosisme està acreditat per aquesta crítica de l’any 1891, signada pel director de l’Escola de Música de Saragossa: «La bandurria empleada por Terraza es como otra cualquiera, pero ¡qué efectos de sonoridad arranca de ella! ¡qué primorosa labor de ejecución! Haciendo vibrar las cuerdas con los dedos ó con la púa casi sobre el puente ó sobre la boquilla ó en el diapasón, los sonidos son distintos, de tal modo , que ya parecen salidos de una caja de música, ora imitan el tono del oboe, ya gimen, ya con enérgica expresión de virilidad artística derrumbándose en vertiginosa progresión; así resultan, por el arrastre, las frases ligadas semejantes á las del violín, las picadas perfectas y las modulaciones melódicas riquísimas en delicados matices.»

El 1890, Carlos Terraza va contraure matrimoni amb Eloisa Sánchez, pianista a la qual va conéixer en Portugal. Tingué deixebles, com ara Juan Belmar y Martínez, invident tarragoní.

El virtuosisme de Carlos Terraza s’acompanyà de la preocupació per la millora de l’instrument. El 1898 patentà un ressonador aplicable a bandúrria, llaüt i guitarra, que anomenà «Sistema Terraza». I un any després, un sistema de clavilla, que anomenà «Clavilla per pressió Sistema Terraza», que era aplicable a tots els instruments de corda. El també guitarrista (deixeble de Tárrega) i fabricant de guitarres Pascual Roch Contelles, que tingué una fàbrica al carrer Corona, núm. 17 i, ja en el segle XX, al de Sant Vicent, núm. 146, incorporà en exclusiva el sistema. De la celebritat de Carlos Terraza també és una mostra que el Teatre Español li dedicà un concert a la fi de juny de 1901.

El gener de 1911 es va inscriure a València la «Sociedad de Músicos Ciegos y Semiciegos “El Porvenir”», presidida per Terraza i amb seu al carrer Barcelonina. Es presentà amb un concert a la Sala Eslava. La societat constituí una orquestra, amb trenta intèrprets d’instruments de corda, bateria i harmònium, que també dirigí Carlos Terraza. Hi participà Francisco Jimeno Sánchis, que també fou compositor, Primo Campos, els germans Julio i Julita Corella i Amparito Sanchis. En un acte de març d’aquell any, Terraza afirmà: «En España somos unos treinta mil ciegos de la vista... en cambio los miles de ciegos de la inteligencia no pueden contarse».

Des d’aquesta societat, impulsà la federació de totes les societats d’invidents d’Espanya, amb l’objectiu d’eliminar la mendicitat o, almenys, l’associació de la pèrdua de visió amb la pobresa (vegeu la tafaneria «El refugiat cego», Levante 1/5/2016). Així, Terraza va intervindre en el «Centro Instructivo y Protector de Ciegos», establert a Madrid amb el mecenatge de Fortunato Selgas Albuerne.

Carlos Terraza morí el diumenge de Pasqua de 1916, a causa d’una septicèmia. Tenia 52 anys i el seu repertori de bandúrria superava les 200 peces. Fou soterrat l’endemà, el dia 24 d’abril, en un acte amb gran participació popular. Roman soterrat al Cementeri General de València (sec. III dr., núm. 2506). A més d’un concert en el Teatre Principal, el 30 de maig se li va retre homenatge en l’associació El Porvenir que havia fundat. Davant d’un retrat seu, amb crespó negre, sonà la música i Conrado Castellano llegí un discurs en braille.