Quatre persones assassinades a la plaça de les Mosques (II)

 Tafaneries valencianes, 5 de maig de 2025, html ací, pdf ací.

La societat valenciana quedà trasbalsada pel quadruple assassinat que es va produir el dia de Sant Jaume a la plaça de les Mosques. S’hi van trobar els cossos, cosits a ganivetades, de dues jovenetes anomenades Francisca, la casera del palau, María, i el vell propietari Gregorio. El comissari Ramón Montalt, que estigué present quan es trobaren els cosos, començà immediatament la recerca d’uns crims que no semblaven provocats pel robatori. Montalt fou un comissari exemplar, que cinc anys després, com a reconeixement dels seus mèrits, fou promogut a cap o inspector de la Vigilància Pública. De la instrucció del sumari s’encarregà el jutge de primera instància, Antonio Martínez Gil.

El registre del Cementeri General diu que el 8 d’agost fou inhumat Gregorio Mayans a la secció primera dreta (número 0719, tramada 4a). Potser l’acte s’endarrerí per practicar diligències judicials o esperar l’arribada de familiars. No hi ha constància del soterrament de les dones en nínxol o tomba pròpia a la ciutat València. Probablement acabaren en la fossa comuna, com era habitual en l’època, o foren soterrades a l’Horta Nord, d’on procedien les famílies.

Poc a poc, les recerques del comissari Ramón Montalt esbrinaren qui havia sigut el culpable del terrible quàdruple homicidi. L’autoritat judicial dictà edictes i pregons. Un més després dels fets, el 20 d’agost, la premsa informà que el comissari tenia identificat el criminal, encara que faltava arreplegar proves i, sobretot, detindre’l. Com que les recerques s’adreçaren al poble de Vallada, i bona part del veïnat va comparéixer per a prestar declaració voluntàriament.

Finalment, el dimarts 23 d’octubre de 1852, quasi tres mesos després dels assassinats, abans del migdia foren detinguts l’escrivent Juan Díaz y Castro i la seua muller Luisa Ladvenant y Rosell, en una alqueria de La Cadena, al camí del Cabanyal. També fou detingut un altre individu. La detenció la practicaren Montalt, l’agent de policia Guillermo Lapaz García i dos vigilants més. En tenim poques referències. La dona, Luisa (que realment fou batejada com María Carmen Luisa Tadea Estefanía Vicente) havia nascut a València el 1797, i tenia 55 anys. Podem suposar una edat semblant en Juan Díaz y Castro, l’escrivent. Hem de recordar que, en l’època, un escrivent era tant un secretari com un administrador.

Encara foren detingudes posteriorment més persones. La relació es completà amb Francisco Díaz y Castro, que hem de suposar germà de l’escrivent, Eduardo Díaz y Ladvenant, que seria fill de José Díaz i Luisa Ladvenant, i dos homes més: Ignacio Romero y Pusa i Federico Martínez.

El 17 d’octubre de l’any següent, 1853 i després de la instrucció que havia realitzat el jutjat del Mar, s’assenyalà l’obertura del judici en la sala primera de l’audiència territorial, que aleshores ocupava la seu de les antigues Corts i de l’actual palau de la Generalitat. Contra el principal acusat, l’escrivent José Díaz, s’havia plantejat la pena de cadena perpètua. Aquest demanà poder assistir al judici i el tribunal accedí. Eren dies d’intenses pluges a València.

Tinalment, el jutge dictà cadena perpètua per a l’escrivent Juan Díaz y Castro, que hauria sigut l’assassí de les quatre persones. Suposem que fou l’administrador de Gregorio Mayans, perquè va poder accedir al palau en diumenge. Tal vegada, per alguna raó, matà el vell i el seu crim fou descobert paulatinament per les dones, per la qual cosa decidí acabar amb la vida de la casera i la de les dues jovenetes, que aquell dia, l’últim de les seues vida, anaren fatalment de visita a veure la cosina. A més de la cadena perpètua, el múltiple homicida fou condemnat a interdicció civil (privació de drets), inhabilitació perpètua absoluta i subjecció a la vigilància de l’autoritat durant la seua vida, cas que l’autoritat política li atorgara l’indult (el que no consta que succeïra). També el jutge determinà que havia de pagar 20.000 reals, 5.000 als hereus de cadascuna de les seues víctimes.

A més de la cadena perpètua a Juan Díaz y Castro, foren condemnats a cinc anys i cinc mesos de prisió menor la dona de l’escrivent, Luisa Ladvenant, i Ignacio Romero. Tal vegada se’ls imposà la condena per donar-li al quàdruple assassí alguna col·laboració o per amargar-lo durant mesos. Els tres condemnats, José Díaz, Luis Ladvenant i Ignacio Romero, foren condemnats també a pagar cadascú d’ells una tercera part de les costes judicials.

Altres dos detinguts, Francisco Díaz i Federico Martínez, foren «absueltos de la instancia», que vol dir que no hi havia proves suficients per condemnar-los, mentre que el fill de Juan Díaz i Luisa Ladvenant, es declarà innocent i es determina la seua posada en llibertat.

Un any després del quàdruple assassinat, el dimarts 26 de juliol de 1853, se celebrà un funeral per les víctimes en l’església de Sant Esteve, la més pròxima a la plaça de les Mosques.

El palau de la plaça de les Mosques número 4 passà a propietat del comte de Florida. Encara hi hagué un delicte més, però de dimensió molt menor. En 1880, una criada del palau, que vivia al carrer Ripalda, número 21, furtà un parell d’arracades d’or, un altre d’argent i algunes joies. La dona fou detinguda. Pocs anys després, la tradicional plaça de les Mosques passà a anomenar-se plaça de Mossén Milá.

 

Quatre persones assassinades a la plaça de les Mosques (I)

 Tafaneries valencianes, núm. 118,  28 d'abril de 2025, html ací; pdf ací.

 La plaça de Mossén Mila, antigament anomenada de les Mosques, perquè s’hi trobaven algunes carnisseries, és una placeta ombrívola, al cor de la ciutat de València. El calorós estiu de 1852 patí la seua hora més fosca, quan s’hi perpetraren quatre assassinats. Podem reconstruir alguns fragments d’aquesta tràgica història de «true crimes» per posar, com diu Carles Porta, llum a la foscor.

A la fi de juliol de 1852 s’esperaven dies de ponentà i la premsa comentava que, després de passar pels banys a la platja, una part de la ciutadania fugiria a la muntanya. El dia 25 del mes, la celebració de Sant Jaume, caigué en diumenge. Per tant, podem imaginar un dia estiuenc, en el qual molts habitants de la ciutat de València aprofitarien el descans setmanal per acostar-se a la mar, passejar pels carrers buscant l’ombra o visitar persones conegudes. Precisament així van fer dues jovenetes, les dues anomenades Francisca.  Eren Francisca Vicent Riera, de vint anys, i Francisca Vargas Muñoz, de quinze. Llevat del pare d’aquesta, que era murcià, la resta de progenitors de les jovenetes foren batejats a l’Horta Nord (Burjassot, Carpesa i Godella). Elles, però, ja van rebre el primer sagrament a la ciutat: la de vint anys a Sant Miquel, enllà de la Porta de Quart, i la de quinze a la Santa Creu, val a dir, al barri del Carme. Això fa pensar en famílies que, com fou molt habitual en aquella època, deixaren l’horta per anar a treballar a la ciutat. Doncs bé, comencem el relat amb Francisca Vicent i Francisca Vargas que, poc abans del migdia, passegen per la ciutat per anar a veure una cosina de la més jove. Aquesta tercera dona era María Muñoz Soriano, que aleshores tenia trenta-tres anys.

Maria Muñoz havia sigut batejada a Godella, com també els seus pares reberen el sagrament a l’Horta Nord (Burjassot i Godella). Per tant, no costa molt suposar que, com la cosina i la seua amiga, també va traslladar-se a València. Probablement havia passat mitja vida a la capital, «servint», com es deia a l’època. Quan les dues jovenetes visitaren Maria, aquesta era la casera, val a dir, la criada major, del senyor Gregorio Mayans Vives de Cañamás, i lògicament habitava al palau del senyor, que estava a la plaça de les Mosques (ara, de mossén Milà), número 4. Cal dir que, en aquella època, València estava organitzada en quatre quartells: Serrans, Mercat, Sant Vicent i Mar, tot just on estava la plaça o placeta de les Mosques. La plaça era un lloc tranquil, com ho demostra el fet que hi vivien molts eclesiàstics (en l’època: Pedro Aris, Faustino Benito i Matias Sanz, canonges de la Seu, visqueren als números 6, 7 i 9, i Francisco Valero, notari de la cúria, al 2).

Gregorio Mayans era un home major, que tenia setanta-tres anys. Ell procedia d’Oliva, igual que el seu avi, el famós il·lustrat valencià Gregorio Mayans y Siscar, un erudit, historiador i lingüística que també va fer l’edició de les obres completes de Lluís Vives. El senyor Gregorio Mayans habitava al seu palau de la plaça de les Mosques, que ja apareix en el plànol de Tosca de principis del segle XVIII.

Gregorio Mayans y Vives de Cañamás no tenia família i hem de suposar que administrava les seues rendes, que hauria heretat tant del seu pare, Manuel Mayans y Pascual, com, sobretot, de la seua mare, Josefa Teresa Vives de Cañamás, una noble, la família de la qual tenia casa pairal a Benifairo de les Valls, que encara perviu (encara que en estat lamentable), i que, a més, després de la mort del seu home (que fou assassinat), es va encarregar de vendre la rica biblioteca que havia acumulat el seu sogre, l’il·lustrat valencià.

Manuel i Josefa tingueren quatre fills (Gregorio, Margarita, Bernarda i Juan Antonio). Gregorio era el major i tindria uns catorze anys quan mataren violentament el seu pare. Uns cinquanta anys després, podem suposar-li una vellesa plàcida al palau de la plaça de les Mosques, atés per María Muñoz i amb altres empleats seus, secretaris o comptables, no es trobarien a la casa en aquell diumenge en el qual el destí de tots els presents donà un gir imprevist i tràgic.

Aquell dia de Sant Jaume de l’any 1852 per la nit, quan el vigilant del barri 2n del districte del Mar, Manuel Balomar, va fer la ronda i passà pel palau, es trobà la portalada oberta, el que no era normal, i dos homes dins del pati de la mansió, que tocaven a la porta de l’habitatge. Podem suposar un pati com els tradicionals dels palaus de planta gòtica, amb un pou, una escala als pisos superiors, un lloc per a deixar els carruatges i una o més portes per a accedir a la zona habitada.

Un dels dos homes, el jove Rafael Vargas Muñoz, de catorze anys, li explicà al vigilant nocturn que havien anat a buscar a la seua germana, Francisca Vargas (la joveneta de 15 anys), que amb una amiga, Francisca, havien marxat de casa per a visitar a una cosina seua, al palau de Gregorio Mayans, però que no havien tornat a casa, per la qual cosa, preocupats, havien marxat a buscar-les.

El vigilant nocturn marxà ràpid a comunicar els fets al comissari inspector, Ramón Montalt, que vivia al carrer del Pont dels Ànecs, 4 (al barri dels pescadors, que correpondria a la vorera de llevant de l’actual plaça de l’Ajuntament, on es troba ara el palau de Correus). Montalt va intuir que alguna cosa greu s’havia produït i informà dels fets al jutge de primera instància del quartell del Mar, José del Soto, el qual precisament vivia al carrer del Mar, número 41. Aleshores el jutge, el comissari, el vigilant nocturn, dues brigades de serenos i alguns vigilants més es dirigiren al palau de la plaça de les Mosques, on arribaren passades les onze de la nit.

Després que cridaren inútilment, el jutge ordenà que portaren una escala de mà. Els agents accediren pel balcó i obriren la porta a la comitiva. Al pis principal no trobaren res significatiu. Però, en pujar al segon pis per l’escaleta interior, se n’adonaren que hi havia un rastre de sang que portava a una cambra superior, tancada amb clau. El jutge ordenà trencar el pany i, quan finalment obriren la porta, pogueren veure amb l’escassa llum dels fanals que portaven quatre cadàvers cosits a ganivetades: les dues jovenetes anomenades Francisca, la casera María i el vell propietari Gregorio. L’escena presentava una violència extrema: el cos que menys ferides havia patit no menys de deu punyalades. Se suposà que els crims s’havien produït entre les dos i les set de la vesprada.

La premsa donà notícia del succeït i la societat valenciana quedà commoguda: no hi havia memòria d’un quadruple crim a València, i menys a la tranquil·la plaça de les Mosques (continuarà).